Aquesta setmana santa, curta com sempre,
ha estat, senzillament, espectacular. Feia temps que no m’ho passava tan bé
compartint el temps amb qui podríem dir que és la meva segona família. Sí, el
meu equip de bàsquet. Vam passar molts dies units gràcies a un magnífic torneig
de bàsquet, actuant com si tots fóssim una sola persona gaudint i plorant de
riure moment rere moment.
Com es pot veure en el títol d’aquesta
entrada, defineixo aquests dies com tres dies intensos de pura felicitat on
vaig poder compartir moments amb un grup de persones que l’estimo com si fos
meu. De fet, és una part vital de la meva vida i ara mateix no l’entendria si
no estiguessin amb mi. Som un bloc, tothom es porta bé amb tothom i ningú
falla. A la pista actuem com si fóssim un sol jugador, jugant amb harmonia i
plasmant el que som fora de la pista dins de la mateixa.
Sabem diferenciar els moments de serietat
dels moments còmics. Sabem quan estar seriosos i quan riure. Quan hem de
respectar al rival i quan hem de desfasar. Tenim uns magnífics valors inculcats
com a persones i com a grup i de veritat que millor no podria haver anat.
Recordo aquells tres dies amb molta
nostàlgia. Vull tornar, però les coses bones passen de pressa i són recordades durant
molt de temps. És injust, però així és la vida. Em quedo, simplement, amb tots
els moments viscuts al costat vostre, equip. Mai se’m oblidaran. Gràcies de debò,
“chous”. SOM UNA P**A FAMÍLIA!!!
