FINS A SEMPRE!

No és un adéu. Tampoc és un fins aviat. És un fins a sempre. Fins a sempre a dos anys de patiment, estres i tensió. Fins a sempre a dos anys pesats, angoixants i eterns. Fins a sempre al batxillerat.

Han estat dos anys intensos que alhora he gaudit. Intensos per la importància de tot el que realitzàvem, però també els he gaudit perquè estava començant a construir les peces del puzle que determinarien el meu futur, i això m’apassionava. Però sabeu que, tripulants? M’esperava més del batxillerat.

Que sí, que jo sóc una persona d’allò més tranquil·la que no s’atabala per quasi res, però pel que la gent em deia, m’esperava més. Jo creia que no podria sortir mai de casa, que la meva vida es reduiria als estudis i que perdria part de la meva vida social. I per res del món ha estat així.

Cal dir que l’he estimat però també l’he odiat. M’ha fet pensar molt i m’ha fet arribar al límit. Però al cap i al fi, m’ha ensenyat a aprendre. He après una gran quantitat de coses gràcies a ell i només em queda donar-li les gràcies. Encara que a vegades hagi estat molt pesat, al final li he agafat una mica d’afecte i em costarà separar-me d’aquesta meravellosa rutina.

Trobaré molt a faltar a la gent que molts cops m’ha donat la vida. Trobaré molt a faltar als professors, que m’han ensenyat moltes coses que no només es redueixen als estudis. Trobaré molt a faltar, també, al meravellós ambient que hi ha a les classes. Trobaré a faltar el meu dia a dia des de fa quinze anys. Que dur.

Al cap i a la fi, estimo a l’escola Sant Gervasi. M’ha fet ser qui sóc, m’ha fet créixer com a persona i m’ha ensenyat tot el que sé. Gràcies a tots.

Atentament, Àlex Martín, un futur exalumne.

Què m'està passant

Últimament diguem que la vida no m’agrada gaire. Tinc tantes idees al meu cap que no puc acabar de veure que és el que estic buscant, i això em preocupa un munt. És com si tingués boira al meu cap i no pogués veure més enllà del dia a dia. O un núvol d’aquells ben fosc, per ser encara més exagerat. Busco consol allà on puc i vaig vagant com una ànima en pena sense cap sentit.

És per això que he decidit marxar. Acabo d’agafar un vol exprés que em portarà en un parell d’hores a Arizona, l’estat americà del Gran Canyó. Sí, com podeu veure no estic a Espanya. Acostumat al ritme brasiler, al carnaval, a la calor, a l’alegria i a la platja he arribat a Arizona i m’he fotut un cop d’aquells de campionat. Què faig aquí? Desert, boles de palla rodant per la carretera,  més desert, cap ànima passejant. Què és això? Amb qui parlo jo ara? Necessito recuperar la meva vida, no empitjorar-la!!!

Així doncs, m’he decidit anar cap a la ciutat a veure si sóc capaç de veure a algú que m’animi.  Crec que és la pitjor decisió de la meva vida. Què coi li passa aquí a la gent? Tothom està trist, tothom està apagat. He parlat amb un bon home que es trobava al pont de la ciutat i m’ha dit que aquí no existeix l’amor, que és una zona summament trista, que marxi ràpidament si no vull caure en la desesperació i la desgana. Per si la situació no és suficientment dolenta, he mirat el calendari del telèfon i m’he adonat que és 23 d’abril. “Visca”, es Sant Jordi.

M’he mogut per tota la ciutat buscant una maleïda rosa, però en cap floristeria hi havia. Suposo que la rosa és massa alegre com per a trobar-la aquesta ciutat... En fi. Com sóc un home bastant tradicional, fins que no l’he trobat no he parat. Que sí, que l’he robat, però l’he trobat. He hagut de córrer amb la rosa perquè la dona del jardí em perseguia, però entre carrerons (no sabia ni a on anava), m’he aconseguit escapar.

Portava un ganivet a sobre, així que, fent-li un símil a la ciutat, he decidit tallar-la i llençar-la pel Gran Canyó pensant en la meva estimada, que es troba a Brasil, feliç i alegre (sí, quan he escapat he acabat al Gran Canyó, així que he decidit endinsar-m’hi i llençar la rosa).

La nit l’he passat amb un danès que hi havia allà acampat. Em fa mal l’esquena ara, però almenys m’ha tornat de volta a la ciutat. M’he dirigit a l’aeroport a comprar els bitllets de tornada, no sense abans passar per l’hamburgueseria més prestigiosa de la ciutat. Mireu, si sóc sincer, una hamburguesa del McDonald’s està més bona. Quin fàstic! Com sóc un desagraït l’he llençat a terra i un gat ha vingut i s’ha apoderat d’ella.

El vol cap a Brasil ja ha sortit i sóc un tripulant més. Tot i que no tinc les idees clares, venir aquí m’ha fet adonar-me’n que val més no sortir mai de la zona de confort si no vols patir.  Arizona, gràcies per a ensenyar-me la part més fosca de la vida, fins mai.

                                        

                                       

Diferents personalitats

Una persona té moltes cares. Segons amb qui estiguin o on estiguin es mostraran d’una forma o d’un altre. Això, segons el meu parer, és la màgia de l’ésser humà però alhora un dels majors defectes, m’explico.

Les personalitats varien i provoquen que qualsevol persona es pugui adaptar a certes situacions en una gran quantitat de contextos. Aquesta diversitat, varietat o com vulgueu dir-li és, simplement, magnífica. El fet de parlar amb algú que et cau genial estant còmode i, seguidament, parlar amb algú totalment diferent i seguir estant còmode és pura màgia. Però aquesta màgia en qualsevol moment pot donar-te un cop d’aquells que piquen i fan mal de veritat. Sabeu el que dic, no? Aquells cops emocionals que t’esquitxen a la cara i et fan sentir d’allò més malament. Un simple zero a l’esquerra, vaja.

Així doncs, ara mateix us preguntareu: de què se suposa que parles exactament? Doncs mireu, les personalitats són molt traïdores i se’t poden tornar en contra en qualsevol moment. Si no saps adaptar totes les teves cares a qualsevol situació o dius coses que no toquen pots ferir personalitats. O encara pitjor, et pots ferir a tu mateix.

Està bé mostrar diferents cares, cosa que honra i fa gran a una persona, però com en tot en aquesta vida, has de saber mostrar-les. Somriure quan toca, plorar quan ho necessitis o cridar quan ho vegis convenient s’ha de saber fer. És incoherent plorar quan toqui riure o cridar quan toqui plorar simplement perquè, per la teva maleïda personalitat, et venia de gust riure mentre algú del teu voltant plora.

Les personalitats, doncs, van lligades a l’autocontrol, i l’autocontrol forma part de la teva persona. Controla’t, mostra’t com ets i seràs feliç. T’asseguro, tot i no ser ningú, que és així de simple.