Últimament diguem
que la vida no m’agrada gaire. Tinc tantes idees al meu cap que no puc acabar
de veure que és el que estic buscant, i això em preocupa un munt. És com si
tingués boira al meu cap i no pogués veure més enllà del dia a dia. O un núvol
d’aquells ben fosc, per ser encara més exagerat. Busco consol allà on puc i
vaig vagant com una ànima en pena sense cap sentit.
És per això que he
decidit marxar. Acabo d’agafar un vol exprés que em portarà en un parell
d’hores a Arizona, l’estat americà del Gran Canyó. Sí, com podeu veure no estic
a Espanya. Acostumat al ritme brasiler, al carnaval, a la calor, a l’alegria i
a la platja he arribat a Arizona i m’he fotut un cop d’aquells de campionat.
Què faig aquí? Desert, boles de palla rodant per la carretera, més desert, cap ànima passejant. Què és això?
Amb qui parlo jo ara? Necessito recuperar la meva vida, no empitjorar-la!!!
Així doncs, m’he
decidit anar cap a la ciutat a veure si sóc capaç de veure a algú que
m’animi. Crec que és la pitjor decisió
de la meva vida. Què coi li passa aquí a la gent? Tothom està trist, tothom
està apagat. He parlat amb un bon home que es trobava al pont de la ciutat i
m’ha dit que aquí no existeix l’amor, que és una zona summament trista, que
marxi ràpidament si no vull caure en la desesperació i la desgana. Per si la
situació no és suficientment dolenta, he mirat el calendari del telèfon i m’he
adonat que és 23 d’abril. “Visca”, es Sant Jordi.
M’he mogut per
tota la ciutat buscant una maleïda rosa, però en cap floristeria hi havia.
Suposo que la rosa és massa alegre com per a trobar-la aquesta ciutat... En fi.
Com sóc un home bastant tradicional, fins que no l’he trobat no he parat. Que
sí, que l’he robat, però l’he trobat. He hagut de córrer amb la rosa perquè la
dona del jardí em perseguia, però entre carrerons (no sabia ni a on anava),
m’he aconseguit escapar.
Portava un ganivet
a sobre, així que, fent-li un símil a la ciutat, he decidit tallar-la i
llençar-la pel Gran Canyó pensant en la meva estimada, que es troba a Brasil,
feliç i alegre (sí, quan he escapat he acabat al Gran Canyó, així que he
decidit endinsar-m’hi i llençar la rosa).
La nit l’he passat
amb un danès que hi havia allà acampat. Em fa mal l’esquena ara, però almenys
m’ha tornat de volta a la ciutat. M’he dirigit a l’aeroport a comprar els
bitllets de tornada, no sense abans passar per l’hamburgueseria més prestigiosa
de la ciutat. Mireu, si sóc sincer, una hamburguesa del McDonald’s està més
bona. Quin fàstic! Com sóc un desagraït l’he llençat a terra i un gat ha vingut
i s’ha apoderat d’ella.
El vol cap a
Brasil ja ha sortit i sóc un tripulant més. Tot i que no tinc les idees clares,
venir aquí m’ha fet adonar-me’n que val més no sortir mai de la zona de confort
si no vols patir. Arizona, gràcies per a
ensenyar-me la part més fosca de la vida, fins mai.
