No és un adéu.
Tampoc és un fins aviat. És un fins a sempre. Fins a sempre a dos anys de
patiment, estres i tensió. Fins a sempre a dos anys pesats, angoixants i
eterns. Fins a sempre al batxillerat.
Han estat dos anys
intensos que alhora he gaudit. Intensos per la importància de tot el que
realitzàvem, però també els he gaudit perquè estava començant a construir les
peces del puzle que determinarien el meu futur, i això m’apassionava. Però
sabeu que, tripulants? M’esperava més del batxillerat.
Que sí, que jo sóc
una persona d’allò més tranquil·la que no s’atabala per quasi res, però pel que
la gent em deia, m’esperava més. Jo creia que no podria sortir mai de casa, que
la meva vida es reduiria als estudis i que perdria part de la meva vida social.
I per res del món ha estat així.
Cal dir que l’he
estimat però també l’he odiat. M’ha fet pensar molt i m’ha fet arribar al
límit. Però al cap i al fi, m’ha ensenyat a aprendre. He après una gran
quantitat de coses gràcies a ell i només em queda donar-li les gràcies. Encara
que a vegades hagi estat molt pesat, al final li he agafat una mica d’afecte i
em costarà separar-me d’aquesta meravellosa rutina.
Trobaré molt a
faltar a la gent que molts cops m’ha donat la vida. Trobaré molt a faltar als
professors, que m’han ensenyat moltes coses que no només es redueixen als
estudis. Trobaré molt a faltar, també, al meravellós ambient que hi ha a les
classes. Trobaré a faltar el meu dia a dia des de fa quinze anys. Que dur.
Al cap i a la fi,
estimo a l’escola Sant Gervasi. M’ha fet ser qui sóc, m’ha fet créixer com a
persona i m’ha ensenyat tot el que sé. Gràcies a tots.
Atentament, Àlex
Martín, un futur exalumne.
