L'arbre de les paraules

Les paraules, que defineixen i aporten sentit a la vida, estan formades per lletres. Lletres que surten de tot arreu i creen paraules noves que li donen sentit a la vida i al nostre dia a dia. Sense les lletres no seríem ningú, no parlaríem ni ens comunicaríem. Que avorrit seria llavors!

Així doncs, hem de valorar les lletres i, conseqüentment, les paraules que formen. Aquestes són màgiques, maques i les hem d’apreciar en tot moment. Vivim gràcies al fet que les lletres ens permeten ser nosaltres i ens deixen expressar-nos lliurement dient el que vulguem quan ho veiem convenient. Elles mai ens deixaran de sorprendre, sempre s’ajuntaran en formació per dotar la llengua i el nostre dia a dia de més màgia.

Surten de tots els llocs possibles per a fer-te feliç, perquè riguis, ploris i facis el que et vingui de gust. Són magnífiques i esplèndides i no les valorem tal com elles, que neixen de tots els llocs possibles, ens valoren. I per què dic això? Doncs perquè elles s’adapten a les nostres necessitats i sempre estan allà per a donar-nos un cop de mà en qualsevol situació.  Hem d’estimar les lletres perquè ho fan tot més fàcil. 

Jo ja les estimo, a què esperes tu?

Tornem a començar!

Pressió, ansietat, intensitat. Benvinguts a segon de batxillerat, tripulants. Ens tornem a veure per fi! Sincerament, no us he trobat gaire a faltar....enteneu-me! Estava millor a la platja. 

Heu de saber que fa poc més de dues setmanes vaig començar EL curs de la meva vida on patiré però gaudiré. Un curs on em jugo el meu futur i part de la meva vida. Sona fort i dur, però és així. Només em queda ser fort i aplicar-me com mai, ja que, al cap i a la fi, val més patir un any que no tota la vida.

De totes maneres, estic segur que serà un any increïble que el viure amb melancolia, ja que serà el curs de l’acomiadament. Qui diria que després de quinze anys en aquesta escola algun dia arribaria el final.  Sem farà tan, però tan dur, no tornar a veure el mateix cada dia i que la rutina canviï per complet, que em poso trist fins i tot abans de pensar-ho. És que no vull, em nego...però per desgràcia és el que toca. Hem madurat i així és la vida. Molts cops et posa traves pel camí i fa que tot sigui més dur, però hem d’acceptar-ho tot (o gairebé tot) per molt mal que faci.

Ara, simplement cal aplicar-se i donar-ho tot, que un any el pot aguantar qualsevol. Sé que vosaltres, tripulants, estareu amb mi durant tot aquest recorregut. El viatge 2.0 comença i el vaixell torna a salpar, som-hi!

Hotel Dilluns (Màrius Serra)

La meva opinió sobre l’article publicat per Màrius Serra a “hoteldilluns” és molt bona. Opino que té raó en pràcticament tot el que diu i ens fa arribar el missatge de forma clara i directa, tot i que a vegades el text ens pot confondre una mica deixant a caure alguna cosa. Utilitza la ironia de forma molt correcta i ens deixa entreveure veure la seva opinió.

Màrius Serra utilitza aquest article per a fer una crítica a com està actualment la poesia i, de forma indirecta, criticar a la política que avui en dia s’està duent a terme en aquest país (de fet, ara mateix no tenim ni govern).

Ens parla del “fernandisme” irònicament dient-nos que la família Fernández Díaz “ha decidit fer una aportació decisiva a la popularització de la poesia mitjanánt la tècnica MM (m’aixeco i me’n vaig). Òbviament, aquesta frase és totalment irònica perquè no es fa cap aportació decisiva a la popularització de la poesia, ja que aquest món, en la meva humil opinió, és un món cada vegada més marginat on és molt difícil triomfar.

Gràcies a l’impuls del "fernadisme”, el poema de Dolors Miquel entra en una antologia diferent i podria formar part de la Fira del Llibre Prohibit. Però no només aquest poema (que és el poema de la discòrdia) formaria part.

Gràcies a Fernández Díaz, de material no en faltarà i ens parla d’alguns poemes que podrien formar part d’aquesta antologia, ja siguin en català (autors com Carles Hac Mor, Biel Barnils o Miquel Bauçà) o en moltes altres llengües (autors com León Felipe, Allen Ginsberg o Charles Baudelaire) perquè no pateixi cap integrant  del "fernadisme”.

Subcampions!

Podria escriure això trist, plorant, sense somriure i amb pena. Però no ho penso fer. Ahir diumenge vàrem jugar la final de nivell A, i sí, la vam perdre. Va ser dolorós, emotiu i emocionant, però va caure cap a l’altre equip.  Quan dic que no penso escriure això trist ho dic perquè un dia després i havent reflexionat, arribo a la conclusió de que només perden la final aquells valents que, mitjançant sacrifici i esforç, la juguen.

El partit, com era d’esperar, va ser dur i intens. Un arbitratge dolent ens perjudicava jugada rere jugada i ens feia molt difícil poder aplicar la nostra dura i intensa defensa. Vam acabar per davant el primer quart i empatats el segon. Fins a aquí tot correcte.

La segona part va ser un suplici. Ells, varen incrementar el seu nivell defensiu un pèl i ens vam veure sobrepassats per l’ambient en general. No ens rendíem i ho intentàvem de totes les formes, però va ser impossible. No vam poder fer res i la veritat és que sento impotència, però torno a repetir que arribar a la final té un mèrit bestial.

El treball que hi ha darrere és brutal. Dies i dies, hores i hores, minuts i minuts treballant per a aconseguir un sol objectiu: guanyar el campionat. No va poder ser així i si arribo a escriure això un dia abans, el text hagués sigut molt diferent. Però ho escric avui, orgullós i satisfet, com a capità, d’haver arribat fins a on hem arribat.

La temporada ha sigut un somni. Hem fet un grup humà de persones esplèndid. Som una maleïda família que encara té molta energia per a seguir guanyant i que mai es cansarà de gaudir i riure conjuntament. Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta temporada i gràcies a tots els meus companys pel sacrifici i les ganes mostrades. Us estimo.

1, 2, 3 SANGER!