Podria escriure això trist, plorant, sense
somriure i amb pena. Però no ho penso fer. Ahir diumenge vàrem jugar la final de
nivell A, i sí, la vam perdre. Va ser dolorós, emotiu i emocionant, però va
caure cap a l’altre equip. Quan dic que
no penso escriure això trist ho dic perquè un dia després i havent reflexionat,
arribo a la conclusió de que només perden la final aquells valents que,
mitjançant sacrifici i esforç, la juguen.
El partit, com era d’esperar, va ser dur i
intens. Un arbitratge dolent ens perjudicava jugada rere jugada i ens feia molt
difícil poder aplicar la nostra dura i intensa defensa. Vam acabar per davant
el primer quart i empatats el segon. Fins a aquí tot correcte.
La segona part va ser un suplici. Ells, varen
incrementar el seu nivell defensiu un pèl i ens vam veure sobrepassats per l’ambient
en general. No ens rendíem i ho intentàvem de totes les formes, però va ser
impossible. No vam poder fer res i la veritat és que sento impotència, però torno
a repetir que arribar a la final té un mèrit bestial.
El treball que hi ha darrere és brutal. Dies
i dies, hores i hores, minuts i minuts treballant per a aconseguir un sol objectiu:
guanyar el campionat. No va poder ser així i si arribo a escriure això un dia
abans, el text hagués sigut molt diferent. Però ho escric avui, orgullós i
satisfet, com a capità, d’haver arribat fins a on hem arribat.
La temporada ha sigut un somni. Hem fet un
grup humà de persones esplèndid. Som una maleïda família que encara té molta
energia per a seguir guanyant i que mai es cansarà de gaudir i riure
conjuntament. Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta temporada i gràcies
a tots els meus companys pel sacrifici i les ganes mostrades. Us estimo.
1, 2, 3 SANGER!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada