Continuar treballant.

La vida mai et dóna el que vols quan ho vols. Això és el que ens ha passat avui al camp del Sant Andreu de Natzaret, equip badaloní ple de jugadors grans i forts amb ganes de menjar-se el món, com nosaltres. Escric això bastant emprenyat amb mi mateix, ja que no he rendit com havia de fer-ho. La derrota ha sigut totalment digna i només per un punt, però podríem haver guanyat. Podríem haver guanyat perquè som millors, però ens falta aquell to físic que molts cops determina situacions claus durant el partit. L’equip no hi ha respòs malament en cap moment i, de fet, hi ha hagut parts del partit realment maques que feien que ens sentíssim orgullosos de poder tenir l’oportunitat d’estar allà i de jugar amb qui estàvem jugant. Però sempre volem guanyar. La victòria va per sobre de tot perquè ens fa ser feliços. La derrota, ens fa estar més units i creure molt més en nosaltres mateixos com a integrants d’un sol bloc: el club de bàsquet Sant Gervasi. És el primer partit que perdem i la primera patacada dolorosa de la temporada. Potser en venen més, però ara ja tenim l’escut perquè no ens facin tant de mal possibles derrotes en un futur immediat. Tres a un (3-1) és el nostre balanç i encara ens queden un mínim de vint-i-dos partits més. Vint-i-dos partits per a demostrar que som l’equip que vol guanyar la lliga, vint-i-dos partits per a créixer com a equip, però sobretot, vint-i-dos partits per gaudir d’aquest meravellós esport anomenat basquetbol. Sempre més i millor. Continuem amb la travessia. 

La setmana més dura.

Tercer viatge en aquest vaixell i seguim amb la ruta. Estimats lectors, avui vull parlar sobre la setmana més dura que, de moment, he tingut durant aquest curs i que, potser, hagi pogut ser la més dura de tota la meva etapa al batxillerat: la primera tongada d’exàmens. Estareu pensant que estic exagerant i que de tot se’n poden treure coses bones. I tant, clar que hi puc treure bones conclusions que m’ajudaran a fer que tot torni a ser millor,  però he desconfiat de la gent. M’explico. M’he cansat de sentir a dir que el batxillerat no és com l’ESO, que els exàmens són més difícils i que s’ha de preparar tot millor. Jo, tot innocent i pensant que tot aniria bé, he seguit el mateix ritme d’estudi que a l’ESO, simplement amb una mica més d’intensitat i d’hores davant dels maleïts llibres. Els resultats no seran catastròfics, no suspendre ni la meitat dels exàmens, però jo, que sóc una persona que es preocupa molt pels estudis, no estic acostumat al fet que els exàmens vagin tal com m’han anat. He après, gràcies a això, que la meva dinàmica d’estudi haurà de canviar i que haig de confiar més en l’opinió de la gent i en el que els professors em diuen.

Àlex, has començat una etapa difícil i només t’has de ficar en el cap que t’hi has de posar amb més intensitat i treballar-ho tot més si realment vols la teva recompensa al final de curs. S’ha de ser més constant i escoltar més la gent. Si et fiques això en ment, tot serà millor i podràs tornar rendir com realment vols fer-ho.
 

Un entrenament diferent.

El vaixell ja ha salpat i és l'hora d'endinsar-nos en el diari. M’agradaria compartir amb vosaltres el que em va passar fa dos dies. Tirem enrere en el temps i situem-nos en el dia trenta d’octubre a les vuit del vespre. La nit havia caigut i ja no hi quedava gairebé ningú al camp d’entrament. Els alts i grans jugadors del primer equip, que són qui acaben tancant l’escola dia rere dia, eren els únics que observaven amb deteniment el nostre entrenament.

Doncs bé, tot anava com havia d’anar i el preparador físic ens va enviar a escalfar just a davant del pavelló. Ens deia repetidament que féssim correctament els exercicis, que si no prendríem mal i no treballaríem els músculs de la millor forma possible. Dit i fet, concentrats i capficats, vam fer-li cas i ens ho vam prendre amb la cura necessària. Seguidament, vam fer els típics exercicis per a tonificar i a dos quarts de nou ens va enviar cap a la pista, on ens esperava el nostre entrenador realment pensatiu. Suposo que era perquè la lliga començava d'aqui tres dies. Ens explicà les coses corresponents i començarem a entrenar. 

Passava l’entrenament i tot anava sobre rodes. Mateixes jugades i mateixes explicacions. Quan quedaven deu minuts per a les nou i portàvem exactament vint minuts de pràctica, un company va llençar a cistella. Tres, dos, un i començà el meu calvari: en saltar, vaig tocar la pilota amb la punta del dit índex, i un company em va trepitjar. Trepitjada, turmell doblegat i dolor, molt de dolor. Ràpidament i ajudat per l’entrenador, vaig sortir de la pista. Gel, repòs i ganes de plorar. 

El fisioterapeuta em va diagnosticar una lesió de dues curtes setmanes. Es va quedar en un ensurt. El que podia haver sigut fractura per arrencament, va ser una distensió en el lligament tibial anterior. 

Als vestidors ja vaig comunicar a la meva família el contratemps que havia tingut, però que no es preocupessin. Saben que sóc fort i simplement lluitaré per a poder tornar a les pistes el més ràpid possible. Perquè companys, vosaltres que heu salpat amb mi, heu de saber que tornar vol dir regressar més fort que mai, amb més força i amb més il·lusió. Seré fort i creuré en mi mateix. Seguim amb el trajecte, ja queda un dia menys per a poder tornar a les pistes.

El vaixell salpa, som-hi!

Aquí comença tot. Aquí em veureu reflectit tal i com sóc i com m'expresso amb les paraules. Veureu els meus defectes i les meves virtuts i sereu uns fidels acompanyants al camí de la meva vida, que és com he decidit titular-ho. Vull que m’acompanyeu de la mà i que sigueu els meus companys i amics mentre llegiu la meva intrèpida i divertida vida. Odio les coses avorrides i molt vistes, em cansen. És per això, que no vull que sigui un simple diari. Vull  sorprendre i ser diferent a la resta, i és per això que us demano que em seguiu en aquests propers escrits. El vaixell està apunt de sortir, salpeu amb mi i endinsem-nos cap a la mar. Benvinguts al meu diari.