Hotel Dilluns (Màrius Serra)

La meva opinió sobre l’article publicat per Màrius Serra a “hoteldilluns” és molt bona. Opino que té raó en pràcticament tot el que diu i ens fa arribar el missatge de forma clara i directa, tot i que a vegades el text ens pot confondre una mica deixant a caure alguna cosa. Utilitza la ironia de forma molt correcta i ens deixa entreveure veure la seva opinió.

Màrius Serra utilitza aquest article per a fer una crítica a com està actualment la poesia i, de forma indirecta, criticar a la política que avui en dia s’està duent a terme en aquest país (de fet, ara mateix no tenim ni govern).

Ens parla del “fernandisme” irònicament dient-nos que la família Fernández Díaz “ha decidit fer una aportació decisiva a la popularització de la poesia mitjanánt la tècnica MM (m’aixeco i me’n vaig). Òbviament, aquesta frase és totalment irònica perquè no es fa cap aportació decisiva a la popularització de la poesia, ja que aquest món, en la meva humil opinió, és un món cada vegada més marginat on és molt difícil triomfar.

Gràcies a l’impuls del "fernadisme”, el poema de Dolors Miquel entra en una antologia diferent i podria formar part de la Fira del Llibre Prohibit. Però no només aquest poema (que és el poema de la discòrdia) formaria part.

Gràcies a Fernández Díaz, de material no en faltarà i ens parla d’alguns poemes que podrien formar part d’aquesta antologia, ja siguin en català (autors com Carles Hac Mor, Biel Barnils o Miquel Bauçà) o en moltes altres llengües (autors com León Felipe, Allen Ginsberg o Charles Baudelaire) perquè no pateixi cap integrant  del "fernadisme”.

Subcampions!

Podria escriure això trist, plorant, sense somriure i amb pena. Però no ho penso fer. Ahir diumenge vàrem jugar la final de nivell A, i sí, la vam perdre. Va ser dolorós, emotiu i emocionant, però va caure cap a l’altre equip.  Quan dic que no penso escriure això trist ho dic perquè un dia després i havent reflexionat, arribo a la conclusió de que només perden la final aquells valents que, mitjançant sacrifici i esforç, la juguen.

El partit, com era d’esperar, va ser dur i intens. Un arbitratge dolent ens perjudicava jugada rere jugada i ens feia molt difícil poder aplicar la nostra dura i intensa defensa. Vam acabar per davant el primer quart i empatats el segon. Fins a aquí tot correcte.

La segona part va ser un suplici. Ells, varen incrementar el seu nivell defensiu un pèl i ens vam veure sobrepassats per l’ambient en general. No ens rendíem i ho intentàvem de totes les formes, però va ser impossible. No vam poder fer res i la veritat és que sento impotència, però torno a repetir que arribar a la final té un mèrit bestial.

El treball que hi ha darrere és brutal. Dies i dies, hores i hores, minuts i minuts treballant per a aconseguir un sol objectiu: guanyar el campionat. No va poder ser així i si arribo a escriure això un dia abans, el text hagués sigut molt diferent. Però ho escric avui, orgullós i satisfet, com a capità, d’haver arribat fins a on hem arribat.

La temporada ha sigut un somni. Hem fet un grup humà de persones esplèndid. Som una maleïda família que encara té molta energia per a seguir guanyant i que mai es cansarà de gaudir i riure conjuntament. Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta temporada i gràcies a tots els meus companys pel sacrifici i les ganes mostrades. Us estimo.

1, 2, 3 SANGER!

Reflexió 2.0

De tant en tant m’agrada reflexionar sobre temes diferents i escric sobre ells. Aquests temes són simples però a la vegada complexos, i escriure sobre ells em fa desconnectar i sentir-me millor amb mi mateix. Així doncs, estimat tripulant, permet-me reflexionar sobre el que m’importa i el que no m’importa.

Doncs a mi m’importa la vida. L’adoro. L’estimo. Però m’agrada viure-la a la meva manera. Que els hi donin a aquells que m’intenten fastiguejar dia rere dia. Sóc i seré feliç fins al final dels meus dies, així que qui no concebi la vida com jo, té un problema. Hem de riure fins que faci mal. És sa. És la vida. Això m’agrada a mi i em fa seguir endavant.

I a mi que m’importa el que pensi la gent de mi? Les crítiques em fan més fort. Sóc com sóc i punt. No he nascut per agradar a tothom. No he nascut per a ser amic de tothom. De fet, portar-se bé amb tothom seria un pèl avorrit, no?

I a mi que m’importen les adversitats? Lluitaré fins a aconseguir el que jo vulgui. Si alguna cosa m’ho impedeix, la passaré per sobre. Vull complir els meus objectius per a no fallar-li a ningú. Veure a la gent feliç gràcies al fet que no els hi he fallat no es pot expressar amb simples paraules.

I a mi m’importa, i molt, fallar-li a aquells que estimo. És fotut i fa mal, però no sempre es pot estar al peu del canó. Tots fallem, ja ho sé, però si algú s’enfada per culpa meva em fa mal. Des d’aquí, demano perdó a qui pugui haver fallat.

I a m’importa, encara més, si perdo a alguna persona per sempre. Un amic, un familiar, algú proper. És el pitjor. És fotudament fastigós. Repugnant. Dolorós. Però s’ha de seguir. Àlex, mira cap endavant i sigues feliç. Dit queda.