J.V. Foix: “Em plau d’atzar...”

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles

Del temps antic i, a l’acost de la fosca,

Sota un llorer i al peu de la font tosca,

De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles

I claus de tub, cercar la peça llosca

A l’embragat, o al coixinet que embosca

L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,

Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!

Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,

I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:

M’exalta el nou i m’enamora el vell.

He escollit aquest poema de Josep Vicenç Foix i Mas perquè el trobo realment interessant. Val a dir que quan vàrem fer les exposicions orals dels poemes em va agradar molt la vida d’aquest autor i és per això que he buscat algun poema seu per a donar la meva opinió en aquest diari i dir que em sembla.

Adoro la forma en què J.V. Foix ha escrit aquest poema. Ens contraposa dos elements: el nou (modernitat) i el vell (tradició). Per a mi, combinar aquests dos elements totalment contraposats és molt difícil, i expressar que el nou l’exalta i el vell l’enamora és realment difícil. Per què? Doncs bé, perquè els elements més moderns no s’assemblen res als elements vells que a ell també el fascinen i per tant fa un gran paral·lelisme entre aquestes dues idees que fa que el poema tingui una corresponent màgia.

Pel que fa a l’estètica, m’encanta com està escrit el poema. És un poema que m’agrada molt perquè és clar, concís i expressa en tot moment el que vol dir, sobretot en les dues primeres estrofes on ens parla del món antic (del temps antic i, a l’acost de la fosca) i del món nou (l’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.)

L’última estrofa d’aquest poema és la meva preferida i on es pot veure amb més idea el que l’autor vol expressar. Compara “l’antic museu” i “les madones borroses” amb “pintar extrem d’avui” que no té res a veure amb aquell museu. Finalment, acaba dient que l’exalta el nou (modern) i l’enamora el vell (tradició), idea que, com ja he dit, és molt difícil d’expressar.

Escriure, Clarice Lispector (catorze).

Aquesta entrada de la pàgina web “catorze.cat” m’ha impactat. Sí, sí, així de clar: m’ha impactat. M’he enamorat d’ella al primer paràgraf, ha sigut com si veies una noia magnifica, espectacular i amb les idees clares. Per ella, la Clarice Lispector, escriure és intentar entendre/reproduir allò que no es pot reproduir. No puc estar més d’acord, m’explico.

Molts cops pots escriure el que no pots dir amb les paraules ni pots exemplificar amb els gestos. Ens diu que escriure et pot salvar la vida i ens pot ajudar. Està clar que, posar-se a escriure,  no salvarà la vida a ningú, però que ajudarà a què tot sigui molt més fàcil per poder tenir les idees d’una forma més clara, sí.

Llavors, si escriure és tan magnífic, perquè és una maledicció? Doncs és simple, ho és perquè, com diu l’autora a l’entrada, escriure s’imposa i t’arrossega amb força com si fos un vici penós totalment insubstituïble. Quan algú troba en l’escriptura una forma de desfogar-se i sentir-se lliure està maleit, però...beneïda maledicció!!! Tant de bo fossin totes igual.

Una altra frase que m’ha captivat ha estat: “Escriure és beneir la vida quan la vida no ha estat beneïda.” És forta, oi, la frase? Sí, però tot el que té de forta ho té d’esplèndida. Quan tu no ets feliç i trobes en l’escriptura una escapatòria tot va cap a millor i la teva vida acaba funcionant d’una millor forma, estic totalment convençut.

Per acabar, val a dir que aquest article és fantàstic i que hauríem de valorar més el fet d’escriure, ja que ens pot ajudar en qualsevol moment de la vida i, mentre nosaltres vulguem, serà un fidel company de viatge.

Una reflexió qualsevol

Els pensaments són capaços de tot. Es combinen per crear i destruir. T’animen, et desanimen, et fan feliç i et fan plorar. Realment son molt cabrons,  així de clar ho dic. Espectacularment i increïblement cabrons. Aquests, moltes vegades, em fan pensar com he arribat fins aquí així que permeteu que m’expliqui.

Em considero un noi força social i molt obert. M’agrada que la gent sàpiga el que penso, perquè ho penso i com em sento. Crec que callar-se les coses no és bo i per això demostro qualsevol cosa quan em ve de gust. Somric constantment, sóc un amant de les rialles. Faig riure als que estan al meu costat i el meu riure és summament enganxifós. M’agrada com sóc i no penso canviar per res ni per ningú. No me’n penedeixo de ser així ni de bon tros. Tot això, em fa tornar a plantejar-me la pregunta del principi: llavors, Àlex, sent així...com coi has arribat fins aquí?

Doncs mira, el món és meravellós i m’ha ajuntat amb gent encara més meravellosa. Potser estava en el lloc idoni en el moment exacte, o simplement he tingut molta sort. Crec que he arribat fins on estic ara gràcies a la meravellosa gent que tinc al volant dia rere dia. Em fan ser immensament feliç! Òbviament, tenim dies bons i dies no tan bons, però res fora del normal (de fet, seria avorrit si no ens enfadéssim, oi?).

Gràcies a ells em considero un autèntic afortunat i considero que m’ha tocat la maleïda loteria. Beneïda loteria doncs! Per haver arribat fins on estic ara mateix, vull donar les gràcies a tothom que pertany a la meva vida, i més ara, doncs fa poc es varen complir dos mesos de la mort d’un familiar molt estimat. Aprofito per a dirigir-me a ella: et trobo molt a faltar i et segueixo estimant amb bogeria. Tu també em vas fer feliç quan estaves amb nosaltres, de veritat t’ho dic.

Gràcies a tots. Sou magníficament fantàstics. Us estimo.

Però això que és?

Que sapigueu que els exàmens han estat avançats una setmana i mitja! – ens va dir, entusiasmat, el cap d’estudis de batxillerat dues setmanes enrere. Però que coi és això? Quina broma!

L’excusa? Molt dolenta: heu d’entendre que si no els professors no podran corregir els exàmens, i la reunió d’avaluació cau en res. Ah doncs llavors ho entenc, esperava el coordinador que diguéssim, però no.

Veureu companys, resulta que jo m’haig de quedar estudiant fins a les dues de la matinada sense cap problema i ells no poden quedar-se fins tard “no vaya a ser”, han de tenir el temps que sigui no vagi a ser que es cansin massa. Repeteixo, quina broma.

Que som nosaltres, doncs? Simples persones que estan sota una escola que et canvia tot quan a ells els hi convé. De veritat, això em fa posar malalt. Els exàmens, senyor coordinador, van estar posats a principi de curs. Els professors haurien d’haver-se planificat les dates on corregir els exàmens tal com jo em vaig planificar en el seu dia un horari d’estudi que, per culpa d’això, ha estat totalment canviat perquè l’ordre d’exàmens també ha variat. Però clar, jo qui sóc? Bah, un simple alumne que s’ha d’adaptar a les dates que imposen.

Ah, m’oblidava! No intentis negociar un canvi ni alcis la veu, que sortiràs perdent sense cap mena de dubte. Ni que tot el curs estigui en contra val. No vam ni arribar a demanar que els exàmens tornessin a ser com abans (es riurien a la nostra cara), sinó que comencessin dimecres. Tampoc els hi ve de dos dies, crec jo, i menys amb el cap de setmana en mig. De veritat, tripulants, que jo no ho entenc. Millor deixar passar el tema i que tot segueixi el seu curs. Al cap i a la fi, ja no tornem a tenir exàmens fins dintre d’un mes i mig pràcticament. Som lliures.