Els pensaments són capaços de tot. Es combinen
per crear i destruir. T’animen, et desanimen, et fan feliç i et fan plorar. Realment
son molt cabrons, així de clar ho dic.
Espectacularment i increïblement cabrons. Aquests, moltes vegades, em fan
pensar com he arribat fins aquí així que permeteu que m’expliqui.
Em considero un noi força social i molt obert.
M’agrada que la gent sàpiga el que penso, perquè ho penso i com em sento. Crec
que callar-se les coses no és bo i per això demostro qualsevol cosa quan em ve
de gust. Somric constantment, sóc un amant de les rialles. Faig riure als que
estan al meu costat i el meu riure és summament enganxifós. M’agrada com sóc i
no penso canviar per res ni per ningú. No me’n penedeixo de ser així ni de bon
tros. Tot això, em fa tornar a plantejar-me la pregunta del principi: llavors,
Àlex, sent així...com coi has arribat fins aquí?
Doncs mira, el món és meravellós i m’ha ajuntat
amb gent encara més meravellosa. Potser estava en el lloc idoni en el moment
exacte, o simplement he tingut molta sort. Crec que he arribat fins on estic
ara gràcies a la meravellosa gent que tinc al volant dia rere dia. Em fan ser immensament
feliç! Òbviament, tenim dies bons i dies no tan bons, però res fora del normal
(de fet, seria avorrit si no ens enfadéssim, oi?).
Gràcies a ells em considero un autèntic afortunat
i considero que m’ha tocat la maleïda loteria. Beneïda loteria doncs! Per haver
arribat fins on estic ara mateix, vull donar les gràcies a tothom que pertany a
la meva vida, i més ara, doncs fa poc es varen complir dos mesos de la mort d’un
familiar molt estimat. Aprofito per a dirigir-me a ella: et trobo molt a faltar
i et segueixo estimant amb bogeria. Tu també em vas fer feliç quan estaves amb
nosaltres, de veritat t’ho dic.
Gràcies a tots. Sou magníficament fantàstics.
Us estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada