J.V. Foix: “Em plau d’atzar...”

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles

Del temps antic i, a l’acost de la fosca,

Sota un llorer i al peu de la font tosca,

De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles

I claus de tub, cercar la peça llosca

A l’embragat, o al coixinet que embosca

L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,

Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!

Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,

I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:

M’exalta el nou i m’enamora el vell.

He escollit aquest poema de Josep Vicenç Foix i Mas perquè el trobo realment interessant. Val a dir que quan vàrem fer les exposicions orals dels poemes em va agradar molt la vida d’aquest autor i és per això que he buscat algun poema seu per a donar la meva opinió en aquest diari i dir que em sembla.

Adoro la forma en què J.V. Foix ha escrit aquest poema. Ens contraposa dos elements: el nou (modernitat) i el vell (tradició). Per a mi, combinar aquests dos elements totalment contraposats és molt difícil, i expressar que el nou l’exalta i el vell l’enamora és realment difícil. Per què? Doncs bé, perquè els elements més moderns no s’assemblen res als elements vells que a ell també el fascinen i per tant fa un gran paral·lelisme entre aquestes dues idees que fa que el poema tingui una corresponent màgia.

Pel que fa a l’estètica, m’encanta com està escrit el poema. És un poema que m’agrada molt perquè és clar, concís i expressa en tot moment el que vol dir, sobretot en les dues primeres estrofes on ens parla del món antic (del temps antic i, a l’acost de la fosca) i del món nou (l’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.)

L’última estrofa d’aquest poema és la meva preferida i on es pot veure amb més idea el que l’autor vol expressar. Compara “l’antic museu” i “les madones borroses” amb “pintar extrem d’avui” que no té res a veure amb aquell museu. Finalment, acaba dient que l’exalta el nou (modern) i l’enamora el vell (tradició), idea que, com ja he dit, és molt difícil d’expressar.