"Visca" la monotonia!

Quin avorriment! Aquestes setmanes han estat summament pesades, summament simples, summament monòtones. Arribar a l’escola, asseure’s a la cadira i començar a escoltar el sermó del professor és el dia a dia (em sembla ABSURD). Ara, doncs, estareu pensant: Àlex, que té d’estrany això? Sempre és així, o almenys hauria de ser-ho. Bé tripulants, deixeu-me explicar el perquè d’aquesta trista i desoladora monotonia.

Normalment, a l’escola, les classes solen ser dinàmiques, ja que la societat d’avui en dia ha fet que el dinamisme formi part  del nostre dia a dia. El que tota escola busca perquè els seus alumnes aprenguin, a més del citat anteriorment, és potenciar la creativitat i imaginació dels alumnes perquè aquests no s’avorreixin a les classes. Això és el que trobo a faltar aquestes setmanes fluixes: el dinamisme, la creativitat, la imaginació. Això d’arribar a la classe, seure i prendre apunts sense potenciar el conjunt em sembla penós. Vull anar a l’escola amb ganes de fer alguna classe i cap ni una em dóna el que jo espero. És obvi que no es rebaixaran als meus gustos, però demano que les classes siguin com al principi, amb més dinamisme i més entretingudes. L’ESO pot servir d’exemple.

Aixecar-se del llit, vestir-se, esmorzar, pentinar-se, venir a classe i estar asseguts escoltant al professor sis hores seguides. No vull això. No volem això. I l’excusa de què això és batxillerat no em val (massa vista, busqueu-ne una altra si us plau). La mitja és òbviament vital, però es pot potenciar d’altres formes. Un canvi és necessari JA. No demano res nou, demano tornar al principi de curs i deixar ja l’avorriment de banda. Gràcies.

Col·lectivitat: som equip.

Seguim en aquest llarg viatge per a parlar, de nou, de bàsquet. Escric aquesta part del diari feliç, molt feliç, com la resta de companys de l’equip. Com a capità, només puc estar orgullós. Ahir dissabte vam fer un senyor partit de basquetbol. Ofensivament vàrem ser una màquina d’anotar, tot ens entrava, no fallàvem res. Començarem el partit amb un impressionant nou de nou en tirs de camp i defensivament érem com aranyes: atrapàvem i paràvem tota pilota i tot jugador que estiguis a prop nostre. Va ser espectacular. L’altre equip estava desesperat, no sabien que fer ni com parar-nos. Espectacle pur, així és com es juga al bàsquet:  amb concentració davant i amb intensitat darrere. El marcador final parla per si sol: 53–74 contra un equip que està per la part de dalt de la classificació i que és un rival directe. L’entrenador, pletòric i orgullós per la feina feta, va felicitar-nos i ens va convidar a seguir així, donant-ho tot per l’equip i esforçant-nos individualment. El partit perfecte, l’oda al basquetbol, va ser ahir dissabte catorze de novembre a tres quarts de sis. Impressionant, visca el bàsquet.

Ah,  m’oblidava del crit de guerra: 1, 2, 3 SANGER! Sóm equip. 

Nou de novembre de 2015.

Què dirà? Millor dit, que em diran? Fa una setmana, la meva tutora personal va convocar la reunió de primer trimestre amb els meus pares, i només em passaven pel cap aquestes curtes però directes preguntes. El meu cap em deia: anirà tot bé Àlex, tranquil. El meu subconscient, en canvi: si va malament, et quedes sense res... sigues conscient. Dedicat a preparar l’escut per quan arribis a casa. La reunió era a les nou del matí, just quan jo feia economia d’empresa. Després, tenia educació física i vaig decidir preguntar a la mama com havia anat en aquell impàs que tenim entre el començament de classe i classe. Va llegir el missatge, però no va contestar. Això provocà que al meu cap sonessin les maleïdes preguntes sense resposta: que dirà la tutora? I els meus pares? Vaig estar tot el matí pensant i a les dues i mitja vaig sortir més ràpid del que surto normalment. Vaig arribar a casa i la mare em va mirar amb intriga. Se li va escapar un mig somriure i vaig preguntar-li que havia dit la María José, la meva tutora i professora de castellà (magnifica). Tot correcte, digué la mare. Si!!! – vaig exclamar –. Però no perfecte, va prosseguir. Pots millorar, tens les habilitats i capacitats necessàries per a treure millors notes, però ja ens ha dit que és normal tenir dos exàmens suspesos. Res fora del normal a la dura i maleïda etapa anomenada batxillerat, vaja.

Vaig anar a la meva habitació a pensar, content però insatisfet alhora. Ho haig de donar tot, em vaig repetir constantment. Haig de creure en les meves capacitats i saber que puc donar el millor de mi mateix durant dos anys. Ho sé, ho tinc claríssim: la següent setmana d’exàmens serà diferent. Ja veureu tripulants d’aquest vaixell, m’agrada demostrar que puc i callar a la gent. Vull que m’alabin, vull ser l’alumne que aconsegueix tot el que es proposa. Després d’aquesta travessia més moguda, tot es calmarà. Aquest dissabte a la tarda jugo contra un dur equip, així que em servirà per a desconnectar i centrar-me en allò mateix. Ara a seguir i a poc a poc demostraré que puc. Jo sóc jo i les meves circumstàncies, així que som-hi. Il·lusió, força i constància.

Continuar treballant.

La vida mai et dóna el que vols quan ho vols. Això és el que ens ha passat avui al camp del Sant Andreu de Natzaret, equip badaloní ple de jugadors grans i forts amb ganes de menjar-se el món, com nosaltres. Escric això bastant emprenyat amb mi mateix, ja que no he rendit com havia de fer-ho. La derrota ha sigut totalment digna i només per un punt, però podríem haver guanyat. Podríem haver guanyat perquè som millors, però ens falta aquell to físic que molts cops determina situacions claus durant el partit. L’equip no hi ha respòs malament en cap moment i, de fet, hi ha hagut parts del partit realment maques que feien que ens sentíssim orgullosos de poder tenir l’oportunitat d’estar allà i de jugar amb qui estàvem jugant. Però sempre volem guanyar. La victòria va per sobre de tot perquè ens fa ser feliços. La derrota, ens fa estar més units i creure molt més en nosaltres mateixos com a integrants d’un sol bloc: el club de bàsquet Sant Gervasi. És el primer partit que perdem i la primera patacada dolorosa de la temporada. Potser en venen més, però ara ja tenim l’escut perquè no ens facin tant de mal possibles derrotes en un futur immediat. Tres a un (3-1) és el nostre balanç i encara ens queden un mínim de vint-i-dos partits més. Vint-i-dos partits per a demostrar que som l’equip que vol guanyar la lliga, vint-i-dos partits per a créixer com a equip, però sobretot, vint-i-dos partits per gaudir d’aquest meravellós esport anomenat basquetbol. Sempre més i millor. Continuem amb la travessia. 

La setmana més dura.

Tercer viatge en aquest vaixell i seguim amb la ruta. Estimats lectors, avui vull parlar sobre la setmana més dura que, de moment, he tingut durant aquest curs i que, potser, hagi pogut ser la més dura de tota la meva etapa al batxillerat: la primera tongada d’exàmens. Estareu pensant que estic exagerant i que de tot se’n poden treure coses bones. I tant, clar que hi puc treure bones conclusions que m’ajudaran a fer que tot torni a ser millor,  però he desconfiat de la gent. M’explico. M’he cansat de sentir a dir que el batxillerat no és com l’ESO, que els exàmens són més difícils i que s’ha de preparar tot millor. Jo, tot innocent i pensant que tot aniria bé, he seguit el mateix ritme d’estudi que a l’ESO, simplement amb una mica més d’intensitat i d’hores davant dels maleïts llibres. Els resultats no seran catastròfics, no suspendre ni la meitat dels exàmens, però jo, que sóc una persona que es preocupa molt pels estudis, no estic acostumat al fet que els exàmens vagin tal com m’han anat. He après, gràcies a això, que la meva dinàmica d’estudi haurà de canviar i que haig de confiar més en l’opinió de la gent i en el que els professors em diuen.

Àlex, has començat una etapa difícil i només t’has de ficar en el cap que t’hi has de posar amb més intensitat i treballar-ho tot més si realment vols la teva recompensa al final de curs. S’ha de ser més constant i escoltar més la gent. Si et fiques això en ment, tot serà millor i podràs tornar rendir com realment vols fer-ho.